Quan vaig començar a estudiar
arquitectura, bàsicament ho vaig fer perquè com que la meva curiositat és gairebé il·limitada, no se'm va acudir cap més carrera que aglutines en una sola disciplina tantes capacitats i coneixements diferents. Ja se sap que quan un és jove, a vegades es deixa portar per tòpics mes o menys certs :-) . En aquest cas ho és que els estudis d'
arquitectura et marquen vitalment amb la seva amplitud i complexitat. Per tant a nivell de coneixements no estava equivocat, tot i que això després no te res a veure amb l'exercici de la professió (però aixo es ja un altre història...)
Un d'aquests tòpics del que molts cops se sent a parlar, és el de la "
responsabilitat social de l'arquitecte".
Quan estas estudiant, quan t'estas formant, és cert que molts cops et sents d'alguna manera responsable de la manera en que s'organitza la vida de les persones, inclus de la societat. No de bades, estas dissenyant (creant, calculant) els espais on es desenvolupa la seva, la nostra vida, estas estructurant els espais on es desenvolupen ciutats i inclús territoris, i dones pautes per les infraestructures més importants d'un pais. Per tant l'
arquitectura i l'urbanisme a l'escola semblen disciplines amb les quals pots donar un servei a la societat i millorar-la. Després, la majoria de les vegades ets nomes un tècnic que has de intentar desfer la esquizofrènia de la realitat imposada i el que saps que seria una millor solució.
Per exemple, potser penses que el més necessari es establir els mecanismes per a que la societat disposi de més habitatges de lloguer a uns preus raonables ... i poca cosa hi tens a fer. Però quan actualment un dels problemes més greus és el fet de la nova pobresa, inclús es pot dir de la
nova esclavitud quan no pots pagar la hipoteca, perds el pis, però no la hipoteca; quan et relacionen en un (sino "él") sector que ha provocat aquesta maleïda "crisi", on en teoria t'has fet d'or oblidant que la
majoria d'arquitectes estan en una situació de precarietat (enquesta laboral 2010
Sindicato de Arquitectos) com molts altres sectors productius, etc etc ... potser la responsabilitat social última que et queda es dir el que penses com arquitecte i com a ciutadà.
Per això quan sento que l'administració autonòmica
mirarà de fer de mitjancer entre entitats de crèdit i "hipotecats" quan aquests no puguin (puguem) fer front a l'hipoteca, em ve al cap allò de la caritat i el dret. És molt diferent pensar en "fer caritat" (ergo "ajudar a"...), en front de que els ciutadans tinguem drets.
En el primer cas es reafirma la situació de precarietat, mentre que en el segon millora la dignitat com a persona. Com a arquitecte amb responsabilitat social, i com a ciutadà, no vull caritat, vull drets. No vull que l'estat faci caritat amb nosaltres. Vull que estructuri uns drets per a que no siguem
els nous esclaus econòmics de principis de segle XXI.
